divendres, 30 de juny de 2017

MARXAR DE CASA AMB UN COP DE PORTA FORT I CONTUNDENT



M'agrada pensar que quan marxo de casa he donat el bon dia i he fet un petó. Un curs ha de ser com una casa que un ha compartit al llarg dels anys dia rera dia , hora , minuts, segons ,  amb  tothom qui conviu. 

Segurament l'ennuig dels qui en marxar de casa donen un fort cop de porta es producte de no valorar més que el seu únic jo. Un jo crescut, a vegades poc conscient i poc responsable. 

En els dos cursos com a coach -professor- tutor personal i col·lectiu he estat fidel a cercar totes les eines i recursos per motivar, engrescar, valorar, escoltar, aprendre, estimar, comprendre, ... per això uns han deixat la casa bé ,contents els primers anys, altres han marxat ara a disgust i cridant . 

Penso que diu molt de les persones oblidar ser agraïdes per tot allò que hem rebut, el que hem donat i el que ens han ofert . Si un abandonar la casa és difícil encara més és fer-ho sense donar el comiat just i necessari , bonic i humà com a persones. 

Segurament la percepció de qui es queda a casa pensant en el cop de porta darrer de l'adolescent que ha marxat és relatiu , però el que no resulta relatiu és adonar-se de l'esforç que tot el professorat ha fet per que qui marxi de casa ho faci amb totes les condicions millors. 

Sento que abandonar la llar a vegades es pot fer de moltes maneres i quan qui marxa ho fa sense cap paraula, sense cap gest, sense per part de families i alumnat valorin els temps i els espais , potser diu molt de qui ha marxat ...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada